Ser o no ser

Ser desastre implica moltes coses. Ser desastre i ser conscient és una putada. Ser desastre i casi entrenar-te per ser-ho més, és el que em passa a mi. Com sóc rareta, el fet de ser desastre al meu cap no ho accepta i ja està. Ho podria acceptar, deixar passar i riure. Riure ja ho faig. Ho porto fent tota la vida. La de coses que m’hauran passat al llarg d’aquests curiosos 25 anys que no he explicat perquè he pensat que era tan surrealista que no valia la pena explicar algu que segurament la meitat de la gent no creuria. Però per arribar al riure el meu cap no m’ho posa fàcil. Primer passa per un estat de vertigen i penediment. De pensar: Maria déu meu, concentra’t, que serà de la teva vida si segueixes així...concentra’t lenyes!!!!! Ràpid reflexiona i pensa: Però...no ho faràs expressament no? No seràs d’aquelles que no miren als problemes als ulls i intenten, almenys, parlar amb ells? No et faràs la tonteta? Però no. La veritat és que no, perquè jo no faré moltes coses...però repassar el que em passa pel cap, desgraciadament, és un dels meus hobbies preferits. La putada és que he arribat a ser tan experta, a acceptar tantes coses, a creure’m que no passa res, que acabo sent un desastre, un desastre que sap que no passa res per ser un desastre. I llavors sí, llavors em ric de mi mateixa...fins la propera. Suposo que no entrenar-me a ser-ho menys vol dir que en el fons no vull deixar de ser-ho...o sí. Aix, quin liu.

Bffffffff.