Cançons

Cada dia com si fos el primer, cada vida com estimen els nous,

amb els nervis d’un camí sense fer, sense lleis, sense temps...

                                 

És una putada que les cançons que estic escolant aquest any que m’emocionen, que em fan posar la pell de gallina i que em fan plorar, sempre em porten (i em portaran) a un sentiment agredolç. Agre molt més que dolç. Però inevitablement hi ha dolçor. Encara que em facin plorar cada vegada que les escolto...em recordaran sempre a tu. Per això intento escoltar cançons que més que omplir-me, em buidin. A vegades no tenen res a veure amb el que sento, però quan la vida et marca per un moment el camí, no sé com la resta del món reacciona, però jo l’únic que se és seguir-lo amb els meus ulls, i les meves orelles, i el meu cor. I el meu cor està aquí i està allà. A vegades em sento malament de la normalitat de tot, de riure i gaudir. I em faig una mica de fastig...i ràbia. Suposo que és normal. Espero que on estiguis us donin un poder especial per poder sentir totes les abraçades que t’enviem a tot, a tot, a tot moment...A mi me’l donen les cançons que em fan pujar...i baixar.

Ara, sempre i mai tornaria a fer l'amor per decret,

tornaria a dir que tot està bé, tornaria a fer diamants amb el mar...

Podria ser un atleta de Mart, portar-te en una nau especial, escriure’t un ‘per sempre’ fugaç...