estius i juliols i viatges

Dimecres (quan acabi d’escriure segurament ja serà dijous) de juliol. Ja porto casi catorze dies de parón. Parón total. La meva rutina és literalment: res. Només catorze dies de no fer res i crec que ja podria tornar a fer tot, però per si a cas, encara em queden, com a mínim, cinc mesos i mig. Sí, sóc així de previsora.  Penso en els mesos d’aquest 2016 abans de juliol...i en la por de que el cap m’explotes. En qualsevol moment. Amb qualsevol persona. Sobretot amb mi mateixa. Realment tenia por perquè em feia mal dia, nit i migdia. I amb ningú estava bé i amb ningú volia estar. Masses responsabilitats i les poques ganes de ser responsable que ja tinc de fàbrica la vida va voler donar-li raons per encara tenir-ne menys. I quins mesos...recolzada al calentador de les crispetes, dissimulant quan venia algun client...o algun jefe, rient a vegades, plorant d’altres...esperava a que passessin les hores per anar a dormir i despertar. Despertar... Fins que un dissabte, recolzada aquesta vegada on es tiren les entrades, alguna cosa semblant a és el moment va fer que fes algo. I de moment aquest algo és res però que per mi ja és molt. La veritat és que el que més m’agradaria fer és deixar de pensar, però ja que penso, estic intentant pensar en coses boniques. Sóc la meva pròpia psicòloga. I com és juliol i com és estiu i no hi ha més cosa bonica que viatjar al juliol i al estiu, doncs penso en estius i juliols i viatges. I avui he pensat perquè els viatges es converteixen en records importantíssims. Com les persones amb les que viatgem o compartim rutines fora del nostre espai familiar es converteixen ja per sempre en especials. I com aquesta relació és la que en realitat fa que els viatges siguin els records més macos, més melancòlics, més recordats, més comentats en molts dinars i sopars i berenars i reunions familiars i d’amics i examics, etc. I la il·lusió d’abans i l’alegria de tornar i que tot hagi anat bé i la il·lusió de tornar-te a trobar per comentar per veure i per reviure. Els viatges no són per veure llocs, són per enfortir relacions quan ets sents diferent i mires al que tens al costat per tornar a sentir que encara ets tu a 10000 km de casa. I segur. És saber que ja tindràs aquelles fotos, aquelles converses, aquelles baralles i aquella ciutat per sempre. Alguns diuen que viatjar està sobrevalorat. Jo no. Crec que sortir per ser tu en un altre lloc, encara que sigui al poble del costat, et fa per collons més tus i més dels altres. I la resta, la platja, la montanya, Europa o les Amériques...és l’anècdota. 

25 passejant juntes per aquests mons de Déu...i sempre com a casa.