Quan vam creuar el "charcu"

Fa dos anys ens embarcàvem per celebrar els 50 anys dels faders en el viatge que cada any faríem però mai fèiem. Creuar el charco. La Clara ja ho havia fet, la resta érem principiants...i estàvem cagats. Almenys jo. Ara crec que ja més igual, però per aquella època encara creia que havia de viure moltes coses abans de morir, com per exemple...creuar el charco. Una cosa menys estava apunt de fer si aquell avió no li passava res. Suposo que no entendre, i saber que mai entendràs com pot ser que hi hagi persones que han sabut fer una cosa tan extraordinària com poder estar a l’altre punta en vuit hores...fa que siguis una vergonyosa cagada ignorant. Doncs allà estàvem els Franco vuit hores després sense acabar de creure’ns que després de tants anys parlant...ho haguéssim fet. I jo sé que en el fons una mica per culpa meva. No és que anar a Nova York hagi sigut el meu somni de tota la vida, ni molt menys, però feia gràcia. S’ha de reconèixer que la Clara és més hippie i anar a la capital del consumisme...pues como que no. Però allà estava, per nosaltres, i per veure món, que d’això es tractava.

Recordo gaudir com una camella. No perquè Nova York sigui una passada, que ho és. Sinó per poder estar allà. Per poder tenir una família que ens regali temps i experiències. I per poder tornar. Ens enganyaríem si no reconeixem que van haver-hi moments de tot (som els Franco...ehem), però el que més va haver, i amb això em quedaré sempre, és el voler estar bé. Perquè aquest bé és el que recordarem quan expliquem als nostres fills si tenim fills, als nostres nets si tenim nets i als nostres nebots quan siguin grans...Nova York va ser increïble, però no per el Empire State, ni Times Square, ni Central Park... Va ser el papa estressat per veure la Estàtua de la Llibertat. Va ser la Clara coixa però mantenint el somriure per el Madison. Va ser la mama amb tacons per anar a Brodway...i vaig ser jo en cada riure que ells feien.

Com vaig dir fa uns quants dies...el lloc no importa si tots anem sense grans objectius però tenim clar el més important. Jo agraïda de poder-ho viure per poder-ho recordar.

 

El papa estresao...















La Clara coixa...

La mama sexy...

I una foto per sempre més.