Bo de tenir i de dir

Segurament som les bessones que menys s’assemblen del món mundial. El físic ho afirma i els petits detalls ho confirmen. Ella, petita i valenta, veu la vida amb unes ulleres que la fan innocent però amb conviccions. Hem parlat de tot i de més. Ella creu que jo parlo una mica...que a vegades faig mal. Què dic coses que ella mai diria. Em passo. És veritat. No controlo, m’accelero i parlo. Té un cor on a vegades entro sense permís i el faig una mica més petit. Mai és la meva intenció, però les intencions no sempre serveixen. Obertament m’ho diu: em fas mal...i s’allunya. Quantes hores haurem estat juntes? Més que amb ningú. I el meu grau de sinceritat s’acomoda quan més temps passo amb una persona. No per res. Sinó perquè en el fons em sento millor amb mi mateixa quan no necessito buscar altres paraules de les que volen sortir soles. Intento fer entendre que el que dic no és dolent. Serà dolent per qui vulgui que ho sigui. A mi em costa jutjar. Per això sempre parlo pensant que el que escolta tampoc es sentirà com tal. M’equivoco. M’equivoco una i mil vegades amb ella. I a vegades és tard i el seu cor ja s’ha tornat una mica més petit i jo una mica més estúpida. Aquesta setmana hem caminat juntes cada matí, hem fet la migdiada cada tarda i hem dormit juntes cada nit. Com hem fet durant 17 anys seguits. I com fem sempre, hem parlat per callar juntes. Aquells silencis que només em provoquen perquès que no tenen respostes. Ella i jo ja ho sabíem. Per seguir sent com som, de dotze hores passarem deu rient, però necessitarem aquelles dues de bufetades de realitat per després poder seguir somrient. Dues, com nosaltres. Dues que per molt camí recorregut juntes i per molt camí separades, tu sempre seràs la petita valenta i jo la de les cames llargues que necessita mans a l’esquena per tirar endavant, mans petites i familiars com les teves. Que em recordin que no he de parlar tant i he de caminar més. Amb silenci i amb somriures. Com el que ets tu. Ojalà algun dia aconsegueixi que no pensis el et faig pensar i sentir...i patir. Perquè mai és veritat, perquè la veritat són moments, i els moments venen i se’n van. Com els vídeos d’Instagram.

Bo de tenir-nos i de dir-nos.