Agost i UME

1 d’agost, i l’agost sempre em recordarà a la UME. Jo i la UME hem tingut una relació entre normaleta i rara. La veritat és que, quan amb sis o set anys ens van posar per primera vegada una motxilla més gran que nosaltres, per passar deu dies ves a saber amb qui, a la muntanya ves a saber amb què, no recordo que lenyes pensava...ni si pensava llavors. Jo feia el que em deien i ale, passava la vida. Sense problemes. Però quan em vaig fer una mica més gran, sí que me’n recordo que els dies previs em fotia una mandra que no podia amb la meva ànima. Però una mandra que hagués pagat i tot per no anar. Però ts. Els meus pares eren molt pares i aquells deu dies eren sagrats. Encara no sabia que ells els necessitaven més que nosaltres. Pobrets. I anava, i la veritat, després de la mandra inicial, sempre, sempre m’ho passava pipa. Mai vaig ser la nena més alegre, ni animada, ni participativa, ni muntanyera, ni res. Però estava allà, en un lloc on podia ser guarrindonga, on l’habitació per collons estava desordenada perquè era una tenda, on podia passar-me hores estirada, on hi havia riu, on el menjar sempre estava bo...què més es podia demanar. Ens vam anar fent grans i la UME ens obligava a caminar, a créixer i aprendre. Conviure deu dies sense tecnologia, amb gairebé les mateixes calcetes, compartint nocilla i tirant-nos merda seca de vaca...va fer la Unió. Deu dies d’agost poden semblar pocs per qui no ho hagi viscut mai, però si no ho comptem per hores i ho comptem per experiències, aprenentatges, emocions i sensacions, valen per tots els anys que tu vulguis agafar. I les persones amb qui camines, amb qui descanses i amb qui dorms seran per sempre especials. Per molts anys d’hores que passis i per molts anys d’experiències que visquis, les cançons apresses a l’agost sempre seran les millors.

Aquí era quan em feia mandra, mandra, mandra això d'anar de campaments...però ho donava tot igualment, fins i tot fent taixi (per qui no em reconegui...sí, sóc la del cabell curt...i la més grandota).

Aquesta dels últims anys, on caminar ens va feia millors...però no més guapus com es pot comprovar.