Hi ha un sentiment que per mi mou molt més que cap altre...l'acceptació. Actuem buscant l'acceptació de qui ens envolta, a vegades conscients, a vegades no. Només els que estan molt segurs d'ells mateixos saben decidir, separar, allunyar-se i fer sense condicions...tot i així busquen alguna, potser la seva. Suposo que la historia ens ha anat enganyant fins arribar com estem. Quan es va decidir que és millor acceptar algú així, que algú "sense" així?...
El camino no m'ha fet obrir els ulls, ni he descobert sentiments que mai havia sentit, però m'ha fet recordar que la vida és curta...i rara. Que la única veritat és que respirem i que el terra és lliure. Que quina llàstima viure com vivim i que sigui l'estil de vida més acceptat per la gent que estimo...i necessito. Seguiré somiant en un món on no s'estimi per ser acceptat, sinó per ser lliure. On el passat, la cultura i les tradicions no existeixin...i punt. Perquè per respirar i estimar sobren moltes més coses de les que ens creiem. Totes. Que cada dia sigui el primer. Que res sigui extrany. Que no inventin la por. Que no ensenyin a esperar. Perquè la vida no espera.
Crec que t'entenc, només crec, qualsevol convencionalisme podria ser d'alguna altra manera, però no se si pot existir convivència sense convencionalismes. Ser socials implica algunes coses, moltes desagradables, però no em veig en un món no-social, i no es pot crear una societat sense convencionalismes, els que siguin...
ResponderEliminarLlibertat, acceptació, amistat, vincle, es poden entendre de moltes maneres, ningú té la bona, intentar compartir-la es una bona tasca per esforçar-s'hi, per donar algun sentit a la respiració i potser fins i tot al terra que trepitgem...
Bon vuayaig i que Santiago (o com es digui el conductor) us acompanyi fins casa...