Penso que parlar amb mi deu ser una mica
difícil. Parlar només amb mi. Mirar-me a la cara, al bigoti i als ulls. Com
costa mirar només als ulls quan només parlem dos. No ho fem. Ho fem només uns
segons, però ràpid mirem o fem que mirem un altre cosa...i sí, tornem als ulls
per uns altres rapidíssims segons, per tornar abandonar-los encara més ràpid. I
així avança una conversa. Confesso que sóc de les que em costen mirar i estar
tranquil·la. Em sembla taaaaan difícil...mirar els ulls de qualsevol persona,
mirar-los bé i haver de seguir amb la conversa com si res. Només ho poden fer
els escollits. Els demés anem i venim.
Intentar tenir una conversa fluida amb mi i voler repetir ho fan només els que
m’estimen o els que no em coneixen. A vegades no parlo perquè sempre he pensat
que si no m’entenc ni jo, com em faré entendre. A vegades és mandra, mandra i
més mandra. I a vegades sé que la gent no escolta i llavors callo. Tinc la
sensació que no sé parlar amb algú
quan sé que no tindré tanta relació com per parlar de coses que (m’)importen. Mandra? Pot ser. Noto que masses vegades
baixo la mirada o miro més enllà. Em farà
vergonya? Pot ser. No ens han (hem) acostumat a mirar-nos. No sé que
contestar si em pregunten mirant-me’ls. M’hauré cregut allò que els ulls són el
reflex de l’ànima...i em farà por que algú la descobreixi quan no està
preparada. El Luis va ser la primera persona que em va deixar mirar més d’un
minut, i de dos, i de tres...i tot un matí o una nit. Què important. I que bé
poder tornar de tant en tant a uns i intentar entendre sense dir, ni fer. Què
important...i necessari. Potser per això no ens donem gaire la mà. Potser preferim
tocar-nos per dins, sense que els altres ho vegin...o potser no. I potser per
això el Jaki ens ha salvat. Podem desfogar-nos als seus ulls i ell no dirà res.
Res. Podem aguantar les mirades més llargues i ell no dirà res. Podem despullar-nos
per dins i ell no dirà res. I aquest res, sense judicis, sense preocupacions,
sense converses posteriors, aquest res...és molt.
potser sigui aquest un dels motius pels qual el considerem el millor amic de l'home.. O potser sigui la nostra incapacitat de ser naturals/sincers entre nosaltres, alguna cosa que a priori sembla tant sencilla com seria mirar-se als ulls mentre es manté una conversa, el que els hi brinda aquesta importància per nosaltres, pel simple fet de que com be has dit... No diran res, no es queixaran, no tindran opinions contrariades, no ens jutjaran... Continuaran al nostre costat i això no sempre serà possible entre persones. Potser no sigui mandra sino por o respecte a que puguin descobrir com som en realitat, despullats
ResponderEliminarMirar als ulls, mirar els ulls. Si que costa si, sembla com si volguéssim envair l'espai dels altres, es com si ens apropem massa quan parlem o quan posem els nostres coberts massa a prop d'una altra persona que seu al nostre costat en un sopar o dinar.
ResponderEliminarHi ha cultures en que no es pot mirar als ulls si no vols que et considerin una persona maleducada, fins i tot, en algunes ocasions està castigat... És un món la mirada i això, per mi, es símptoma de la importància que té pels humans.
Tenint en compte tot l'entramat comunicatiu que tenim els humans no es pot considerar estrany que deixem la mirada per aspectes més íntims o com a recurs per identificar el grau de profunditat que tenen les paraules o gestos que fem, amb els companys no humans si que "necessitem" aquest plus de comunicació, per això els mirem més els ulls i sentim que ells ens miren amb aquesta profunditat/sinceritat que ens és poc habitual entre els humans.
Es un privilegi tenir algú amb qui compartir la/les mirades!!
Per cert, a mi no em costa gens parlar amb tu, ben al contrari!!!