De moment, de moment...

I és que potser tot gira a l’inrevés, ho fa algun cop al mes…
canvia de color calculadament.
Només és un detall, només és el que veus,
d’esquerra a dreta, i de cap a peus.

“Només és un detall, només és el que veus”. Estic així una mica xof. Escoltant Blaumut 10 hores al dia. No pot ser bo... Fa dos dies vaig acabar per fi. Encara recordo la sensació d’angoixa d’anar al cole sense haver fet els deures i pensar com fer per si em tocava corregir-los. I fins avui. No he canviat mai. Durant molts anys m’he estat preguntant per què seguia i resseguia. Jo mai he servit per estudiar. No he estudiat mai perquè volgués estudiar. MAI. És fort si ho penso eh...masses anys per no voler...mai. Al cole sabia que acabaria l’institut, però a l’institut tenia el meus dubtes sobre si acabaria la universitat i a la universitat els dubtes es feien cada vegada més grans. Però com he dit un milió de vegades, tot és una estafa...i jo sóc el millor exemple. El meu cap està una mica raro...es pregunta on quedarà aquella sensació de Maria hauries d’estar fent...i les úniques mentires que he dit a la mama: Sí mama, ja he començat../ Sí..que sí mama, que ja ho he fet tranqui..que sí, ho vaig fer ahir. Gairebé mai havia començat, no ho havia fet ahir, ni avui...Menys mal que ràpid vaig entendre que no havia d’esperar a acabar una etapa per començar d’altres. Què això era massa quadriculat. Menys mal que vaig començar a solapar-les. Potser buscava excuses per si fracassava en alguna...o potser no. I ara què? A saber...Els tòpics es van complint: quan ets petita vols ser gran, i quan ets gran vols ser petita. I després estan els qui saben gaudir de les transicions. Transicions que no deixen de ser les millors etapes. Les que esperes i desesperes. Les que imagines tots els futurs possibles: el de persona responsable amb casa i família; el de estudiant etern aprenent angles a l’estranger; el de hippie caminant per la muntanya amb cabell permanent a les cames...Aix els finals d’etapes, les transicions, les decisions i la vida. Quantes coses per tan poc temps...o per massa. A vegades em vull enganyar i a vegades m’enganyo. De moment com diu Blaumut:

De moment, de moment…
seurem aquí, veurem passar la gent, i potser,
les nostres siluetes també, no ho sé…vestides amb paraules i un barret.
Caminant, caminant, faran coses curioses d’un passat tronat..
i pujaran a un taxi mig aparcat cap a una terrasseta on veure el mar.