No sóc catalana

He crescut en una família catalana. D’aquelles que parlen català i abans de que fos moda ser independentista ells ja penjaven la bandereta l’11 de setembre. He crescut escoltant per aquí i per allà la típica frase “fora de Catalunya no ens estimem...”. Com ens agrada ser els especials. Però també he crescut escoltant “No pots jutjar perquè sí”; “No existeixen les races”; “No generalitzis...”. Llavors vaig continuar creixent i em vaig adonar de la manipulació que és absolutament tot. Em vaig parar a pensar per variar una mica i em vaig adonar de moltes coses més. Primer, que jo no era catalana. Ni espanyola. Ni Europea. Ni del món. Jo he nascut i mira per on, he nascut a un espai que diuen “Terra”. Què hi farem, hauré de viure. Segon, que la historia enganya i manipula. Que no hi ha bons ni dolents. Que un dia la terra era plana per alguns i hi havien dinosaures (diuen). Que els que són patriotes d’una banda són iguals que els patriotes de l’altre. Que no sóc capaç d’estimar un tros de terra, em falta pràctica. Que la meva casa està on estigui la gent que estimo. I no estimaré més a un de Berga que a un Xino. Depèn de com em tractin. Què no entenc com encara tots aquests sentiments cap a una terra mou tant i altres coses...no mouen res. Jo entenc que si en aquest espai anomenat “terra” estigues ja en una fase on lo essencial ja estigues més que cobert, que la gent ja hagués entès que això de matar i tal no està gaire bé, jo entendria que està guay sentir-se part d’un grup i manifestar-se perquè som súper guays i súper especials i mai hem trencat un plat i som els més nobles, treballadors i no som dignes de res més que de nosaltres mateixos. Perquè sabem que tots som iguals, som així de xulis. Al·lucino. Si la meitat no tenim ni idea de historia. Cada civilització ha fet barbaritats. Els catalans no som especials. Som iguals. Som iguals i som pitjors perquè a sobre ens creiem progressistes. Però bueno, sé que és difícil estar a la meva posició. Estic com una cabra. Com sempre, m’agradaria haver pogut evolucionar aquest sentiment catalanista i tenir una excusa per gaudir d’un dia com avui. I lluitar i emocionar-me veient una senyereta penjada del coll d’un bebito i d’una iaieta i de tota una família orgullosa de representar a un “país”. Aix els països...quan deixaran d’importar. Així deixarem de dir “I la gent que ha perdut la seva vida per...”. Realment em sap greu. Però més greu em sap que tot hi sabent-ho, pensem que la solució és encara sentir-se més i no veure que potser és un problema i que la solució és potser, potser...senzilla, com diu Amaral (que sempre diu algu):  Desde crío te enseñaron a tirar pedradas contra nidos de gorriones en las ramas altas. Torturando lagartijas comenzaste a odiar. Dile a la rabia que se quede en el camino. Entre la niebla y los ruidos de los coches junto a las piedras que nos han endurecido… Pues eso queso, dile a la ràbia que es quedi per allà. Deixem de generalitzar per ser guays de veritat, deixem de pensar en la historia que no hem viscut, i pensem que la nostre vida és insignificant i efímera. Preocupem-nos a estimar i a fer que tothom es senti estimat i així la ràbia potser desapareix sola...

PD: És la meva opinió i la escric en plena consciencia de la meva ignorància. Entenc i respecto totes les demés. M’encanta que la gent estimi i si és a una terra...encara que no ho comparteixi, m’encanta igualment. Tot amb tolerància està guay. Però ojalà hi hagués la mateixa consciencia amb altres coses.