Passi el que passi, contenta

Dilluns torno a començar i m’agradaria deixar constància d’aquests dos mesos de ni-ni:

He descobert que sóc vaga, però no tant. Que m’agrada avorrir-me, però no tant. Que encara no sé el que necessito ni el que vull...i que mai ho sabré. Que no sé perquè faig el que faig...i quan ho faig. Encara menys el que no faig. Que no m’agrada la ciutat. Ni pensar tant. Que no sóc de rutines. He descobert que puc plorar durant tot un dia. Que m’alleuja el cor però em mata el cap. Que tinc la millor família. Amics que per molt temps que passi encara tenen força per arrossegar-me. He descobert que no puc despertar-me més tard de les 8, i que m’agrada. Que he trobat a faltar escombrar crispetes i les nits dels dissabtes. Que he estimat i estimo als compis. He vist com molts avancen i com tothom somriu.

He descobert que a vegades ser feliç és difícil, i molt fàcil en altres. Que com diu el papa: “Pensa, però pensa bé, Maria”. Que com diu el tete: “Tata, el millor és pensar en el que faràs dia a dia: jo ara aquí amb tu, i content. Aquesta nit futbol a caseta, i content. El divendres a Angües amb tots, i content. Tu el que has de fer es no pensar tant”. Pues això intentaré. De moment. Aquesta tarda passeig, i contenta. Aquesta nit truita de patates, i contenta. Dissabte, primer partit, i contenta. Diumenge amb la mama i la Clara, i contenta. I dilluns...dilluns passi el que passi, contenta perquè per la nit, sopar amb el Luis i el Jaki, sofà més sèrie...i contenta.

Potser avancem poc o gens. Potser no, segur. Però nosaltres avancem en el que volem avançar. Avancem sense moure’ns. Avancem entenent, respectant i estimant...i en això, almenys, segur que mai anirem cap enrere.

M'agrada com resumeix la foto aquest estiu El Luis fent algo i jo sent una bona ni-ni. Fins la propera...