Quan m'aixeco abans de les 8 i necessito dir

Fa uns mesos era uns mesos més jove...i no hi ha paraula que descrigui com de diferent era. Encara que el Luis estigués a l’atur, encara que no pogués dormir perquè havia de fer els malditos treballs del màster més pesadilla de la història, encara que no suportés al Òscar, encara que havia engreixat quatre quilos al Nadal, encara...encara ara puc recordar(me) una mica. Vaig estar molts mesos mirant fotos del jo d’abans. I em feia enveja. Sobretot em mirava els ulls i després anava al lavabo a comprovar si eren els mateixos...i no. I es va convertir en una rutina. Sabia i volia que algun dia tornarien...havien de tornar. Però quan passaven setmanes i setmanes i res, ho vaig deixar córrer. Quan menys t’ho esperis, Maria... Ja no sé si tornaran, suposo que no ho faran de cop. Que poc a poc ja ho estan fent. Encara si em miro fixament penso que jo no era així, però així mai tornaré a ser...i em tranquil·litzo. Saps? Abans d’anar dormir tinc una rutina també. M’estiro on estigui al Jaki i el miro fixament als ulls...li dic que l’estimo com una bona friki i passo la mirada a les teves bambetes. Després vaig al lavabo i em miro a veure què tal avui, i avui, com ahir i com demà estaré bé. Estaré bé perquè amunt de la llitera m’espera el teu tiet, queixant-se del calor i de mal de panxa. Com sempre...entre els dos ens hem fet i ens estem (re)fent.