Un any (només?)

Després de dos setmanes aixecant-me a les 4:30-5 de la matí i estar 7 o 8 hores sense parar: carregant, descarregant, obrint, tancant...mare de Déu senyor, pa qué engañarnos. Però torno a casa, dormo, em desperto...i visc. Què més vull...

L’altre dia va fer un any que vaig començar el blog. Suposo que l’octubre sempre ha sigut especial. Aquest gris permanent et fa buscar colors més endins, allà on costen de veure. I fa un any vaig decidir compartir-los. No m’imaginava com seria: ni l’any, ni el blog, ni jo, ni res. Però vaja...Res ha passat com m’esperava. Escriure...quina tonteria per molts, i què important per altres. Jo escric per compartir. No escric mentires i intento fer-me entendre. Però costa. És tan fàcil escriure el que vols escriure i el que vols que llegeixin, tant com difícil entendre’m. Després d’un any crec que he dit molt més del que volia dir. Espero que la gent de sempre, no s’hagi espantat gaire. I que aquells que només em saludem amb una hola pel carrer, però saben de tant en tant com em sento per culpa d’això, els hi hagi caigut bé, o no. No importa. Ha valgut la pena perquè m’ha ajudat a mi i als meus. Jo animaria a tothom a escriure, bé o malament, amb faltes o sense, català o xinès...i així descobrir lo a prop que tots estem de tots. I ja està. Jo seguiré escrivint les meves tonteries, espero que aquest any el marqui la vida, la sort, la salut i com sempre, l’amor o el que sigui això que diuen que ens fa viure.

Fa un any va ser Amaral. Avui, Els pets: 

Pels carrers la gent et mira

i et saluden amb somriures.

D´on treus tantes forces per no plorar?

I avui torna a ser dissabte,

t´obriran la porta "hola, com va?",

et faràs la forta "t´has aprimat",

el menut pregunta per què encara no hi ha pare.

Quan surts i tornes a casa

el gust dels seus llavis "fins aviat",

fa que no t´amaguis "t´estimo tant".

La vida és bonica però a vegades complicada,

tant se val...