Una estona de cel

L’amor diuen que és el que fa moure el món. S’hauria de parlar més si fos veritat, i no només veure’l idealitzat als llibres, a les pelis o als somnis. I no només parlar amb l’amiga més amiga, o darrere dels mòbils, ordenadors o tablets. No parlem o quan parlem no ho fem amb sinceritat, diem el que creiem que hem de dir, com tot...com sempre, esperant l’acceptació dels qui ens escolta. No m’agrada haver-me adonat de que l’amor més generalitzat i acceptat té com a objectiu principal tenir-nos organitzats, lligats amb papers, lleis i celebracions. Jo no sóc romàntica però sí que m’he enamorat (o així diuen que es diu). Sóc jove i no sé, i no sé perquè sóc jove, però em sorprèn com insistim i repetim patrons. Perquè no som més crítics (i sincers) en algu tan important, vol dir que no ho es tant?. Tot val per una estona de cel, com diuen el Pets. Però com vaig escriure fa poc, no em faré tantes preguntes: una estona de cel, i contenta. Tot i així m’agradaria ser sincera, almenys, una mica.

El Luis i jo vam començar com tots els primers amors: pensant que era l’últim. Potser, a vegades, encara ens ho creiem, però a vegades: ja no. I no passa res. Érem dos joves inexperts amb ganes de menjar-nos i cuidar-nos. I ho vam fer molt bé. Encara ens crèiem allò de que ara ets una part de mi. Només els qui s’estimen de veritat acaben acceptant que no és veritat. Perquè no ho és. La cosa comença a funcionar quan acceptes que un és un ser i l’altre és un altre i els dos no feu un, sinó que seguiu sent dos. I punt. A veure si m’explico. La cosa funciona, primer de tot, quan sou sincers, això està clar, però després...després és l’acceptació. Acceptar que farà coses que no t’agradaran, però no les faràs tu, les farà ell (i viceversa). Preocupar-se del que diran, quin gran error. Tu no ets ell i ell no ets tu. No sou un. La gent a vegades no ho entén i jutja en pack, això fa que tendim a coaccionar amb qui compartim la vida: què diran. Y la Maria le deja?/ Y el Luis no le dice nada? Qué fuerte... És inevitable. Però shht. Tranquis, cadascú al seu ritme i cadascú la seva realitats i els seus "i contents". A mi em va costar interioritzar-ho. Encara em costa. I encara a vegades sento que som un, i m’enfado. I s’enfada clar (i viceversa). Però no ho farem tant malament: tenim estones de cel. Són molts anys amb una persona i massa jove per fer-me gran. No em convenç la idea de l’amor, però sí la d’estar tot un dia envoltada de gent i sentir-se sola, arribar a casa i sentir-se plena amb una sola persona (en aquest cas). Ho escric i no em fa vergonya, no diré res que ningú no hagi pensat, escrit o cantat abans:

Mil cops repetint
que no té sentit
seguir aquesta història.
Però aquest temps robat
fa tirar endavant
fins poder arribar
al proper dimarts.
I per uns breus moments una estona de cel…

T’estimo