I els petons més forts

Tots Sants. Perquè tothom va ser com va voler..o poder. Sants per haver viscut, que ja és molt. Sants per ells mateixos i per qui els estimava.  Quin dia més lleig. Mai a la vida l’havia donat importància. La meva besàvia va morir i jo ho vaig veure. Tocava. Suposo. Era en l’única persona que pensava quan havia de pensar en dies com avui. Mai era un dia trist. Senzillament era un dia festiu. La iaia velleta ja no estava perquè seria impossible que estigués. Els demés, seguíem celebrant la normalitat. Fins aquest any. Quin dia més trist. Però no dius res, per si a cas. Per si passa com passava sempre. Ni fu, ni fa, encara quedava viure vida per arribar a que aquest dia no servis per res més que per descansar. Almenys uns quants anys. Potser pocs, però uns quants. Llei de vida que ens creiem, però com tota llei: no existeix.

Quan no passa el temps, no cal que el temps et recordi res. Però ho fa igualment. Ho fa constantment. En qualsevol moment, espai, conversa i record. Tots els sants que ja no estan..com tu, no els hi calen dies com avui. Ens calen, potser, a nosaltres, que encara som aquí. Per respirar mirant al cel, i sentir-vos un segon..o dos. I curar-nos el cor sabent que mai patiràs dies de Tots Sants perquè tu mai perdràs a ningú. Sempre tindràs a tots els que t’estimen pendent de tu. Intentant donar-te petons des d’aquí a baix. I aconseguint-lo. Quan parlem de tu amb petits somriures. Poc a poc, seran més grans, i els petons més forts, ja ho veuràs.