un dia qualsevol per aquí

Doncs ha guanyat Trump i aquí no passa res. Pa qué engañarnos. No passa res perquè està passant el que ha de passar. El que volen que passi els que volen que passin coses. Així que res. No ens riguem dels americans perquè no fa riure. Encara som el principi de la “societat del benestar” i queda molta historia. Sempre dic que som massa insignificants per la historia com preocupar-nos massa de la vida. La mort ens està esperant i esperar per viure no val la pena. Fa temps que la historia ens condueix a tenir presidents com Trump. Fa por fer preguntes i més por contestar-les. Jo segueixo defensant que la vida no és així ni això. Que seguiré sense votar perquè la democràcia no existeix, ni els països, ni els sistemes. Però sí els problemes. Ni Trump, ni Rajoy, ni Obama els resoldran. Estem dormits i seguirem perquè és l’objectiu. A vegades ens despertarem una mica i farem que ens queixem, així per dissimular, perquè en algun moment de la nostre vida ens van dir que no havíem de ser conformistes, que havíem de lluitar...llàstima que no sapiguem molt bé el perquè. I cadascú té el seu. El meu..el meu és massa utòpic. Només m’agradaria plantejar coses que no es poden plantejar, donar un gir al món, que les espècies tornessin a ser la major riquesa i que encara hi hagués la incògnita de terres per descobrir. Que les descobríssim per curiositat i no per ser més rics. Ara, que ja som molts els que no passem gana. Ara, que ja som molts que sabem que les persones som bones quan pensem que son bones. Ara, hauríem de tornar. Que la societat del benestar se la quedi qui vulgui benestar. Jo vull temps, mans i abraçades. Ara, que si volem podem pensar i dir, pensem i diem. No creem a més persones que es moguin per por, per amenaces, per objectius i per un futur. Si hem d’educar, eduquem. Però eduquem perquè visquin un present que s’escapa però que s’ha de viure. Quina llàstima que costi tant, tant, tant d’entendre...llàstima que s’entengui de veritat quan has pogut amb un petó acomiadar-te d’un futur que era tan segur, tan bonic i tan dolç. Carpe Diem reflexionant. No creem a més votants de Trump, ni de Rajoy, ni de res. A veure si algun dia apareix un revolucionari sense cap ideal i amb tots. Almenys que cregui. Jo segueixo creient en res, però sobretot..en tot..i en tots. De poc em serveix, però visc més tranquil·la, que d’això es tracta.

PD: Trump farà barbaritats, però ja és una barbaritat com està tot muntat. El món és massa gran, massa desconegut, massa injust..i nosaltres, massa petits..i cada vegada més.