El Facebook m’ha recordat que fa un any
vaig escriure l’entrada de “Valientes”. L’he rellegit i m’he adonat que el Continuarà no va continuar. Sí que he
escrit a vegades com ens estimem o no
estimem...ara. Però no les raons (o les no raons, o el que sigui, perquè no sé
com dir-ho) de que siguem, de que visquem, de que sobrevisquem...així.
En el nostre cas el principi va ser massa bonic, com la majoria. La primera vegada. No només del que tots penseu. La primera vegada que algú et mirava més enllà de tot. D’una noia que encara no sabia que ho era. Més enllà de la seva panxeta, dels cabells despentinats, de la roba híbrida que portava des dels 15 i del suspens en anglès. Sí, potser no ho he dit mai perquè mai ho pensat fins ara. Després d’haver viscut de veritat amb mal, quina sort haver viscut una cosa tan tonta com suspendre el batxillerat per una assignatura descobrint el que de veritat és la vida. Quina sort haver-ho viscut somrient. I així ho vull deixar escrit. Suspendria deu mil vegades més, i tornaria a plorar de ràbia per l’institut durant 15 minuts demanant un perdó que encara no sento. Llàstima que ells també ho sabien. Tornaria a dir-li a la professora que abans que professors, son persones, i tornaria perquè la vida m’ha demostrat que no importa si tens el que has de tenir: Persones. I ves per on, per aquella època jo estava massa entretinguda descobrint a la persona que m’aixecaria durant molt temps. La Universitat podia esperar, però la vida no. I vam viure molt bé. ¿Te acuerdas? De puertas para afuera quizás no éramos los más expresivos, pero vergüenza nos daría publicar alguna de nuestras cartitas. ¿Me picas?¿Bajas?¿Vamos? Pixi…y hasta ahora. Aix l’amor adolescent...s’ha d’anar amb compte perquè si ho vius bé, pot ser que et faci la vida tan senzilla, tan dolça, tan fàcil que t’obliga a pensar en altres coses i tornar-te boja així una mica com jo. Perquè saps que la vida no és senzilla, dolça i fàcil. La vida és. Som. I érem. I va ser començar amb una derrota que es va convertir en lliçó, però no del Institut, sinó teva. Que el suspens d’anglès i repetir batxillerat ens recordi que vam aprendre que no existeix el fracàs quan tu esculls el que és la victòria.
En el nostre cas el principi va ser massa bonic, com la majoria. La primera vegada. No només del que tots penseu. La primera vegada que algú et mirava més enllà de tot. D’una noia que encara no sabia que ho era. Més enllà de la seva panxeta, dels cabells despentinats, de la roba híbrida que portava des dels 15 i del suspens en anglès. Sí, potser no ho he dit mai perquè mai ho pensat fins ara. Després d’haver viscut de veritat amb mal, quina sort haver viscut una cosa tan tonta com suspendre el batxillerat per una assignatura descobrint el que de veritat és la vida. Quina sort haver-ho viscut somrient. I així ho vull deixar escrit. Suspendria deu mil vegades més, i tornaria a plorar de ràbia per l’institut durant 15 minuts demanant un perdó que encara no sento. Llàstima que ells també ho sabien. Tornaria a dir-li a la professora que abans que professors, son persones, i tornaria perquè la vida m’ha demostrat que no importa si tens el que has de tenir: Persones. I ves per on, per aquella època jo estava massa entretinguda descobrint a la persona que m’aixecaria durant molt temps. La Universitat podia esperar, però la vida no. I vam viure molt bé. ¿Te acuerdas? De puertas para afuera quizás no éramos los más expresivos, pero vergüenza nos daría publicar alguna de nuestras cartitas. ¿Me picas?¿Bajas?¿Vamos? Pixi…y hasta ahora. Aix l’amor adolescent...s’ha d’anar amb compte perquè si ho vius bé, pot ser que et faci la vida tan senzilla, tan dolça, tan fàcil que t’obliga a pensar en altres coses i tornar-te boja així una mica com jo. Perquè saps que la vida no és senzilla, dolça i fàcil. La vida és. Som. I érem. I va ser començar amb una derrota que es va convertir en lliçó, però no del Institut, sinó teva. Que el suspens d’anglès i repetir batxillerat ens recordi que vam aprendre que no existeix el fracàs quan tu esculls el que és la victòria.
 |
| Eh aquí un Luis y una Maria hace 7 años y medio (o más...) |
Si en Valientes fue Tokio Blues y Murakami, esta época siempre será: waxuxurumi...
Our friends would all make fun of us
And we'll just laugh along
Because we know that none of them
Have felt this way
Delilah I can promise you
That by the time we get through
The world will never ever be the same
And you're to blame..
Oh waxuxurumi...
Quantes coses que dius, com sempre!!!!
ResponderEliminarEstic totalment d'acord, parafrasejan-te: "a vegades quan restes, a la llarga també suma" (o alguna cosa així...)
Kissassos