12 del 2015

Si fes l’esforç podria recordar perfectament cada dia que ha passat des de fa un any.

Fa un any estava fent el màster pels matins i anava a fer crispetes per la tarda, o més ben dit, anava a petar la xerrada darrere el mostrador amb el compi de torn o amb mi mateixa, que també m’anava bé. A més, s’apropava l’aniversari de la mama i volíem fer quelcom especial. Els 50 ens va pillar de pleno i volíem que es sorprengués de veritat, en petit comitè. Nosaltres i més que suficient. Encara ho recordo a vegades. Al vespre de passeig per Barcelona despistant-la, mentre la resta s’esforçava per fer un bon sopar. De postra: vídeo i llagrimetes. Així som nosaltres i ens agrada. Va passar el Nadal. Com sempre. Bueno, com sempre no. Érem un mes i per primera vegada canviaria d’any amb els Arroyo. No hi ha dia que no recordi aquella casa amb el sostre tan alt. El Luis i jo somiaven en viure allà mateix, perquè sabem i sempre sabrem que somiar no costa...i ajuda. Els reis tampoc es van oblidar de nosaltres, havíem estat bons i com a millor regal: tornar a la rutina. Sense temps, m’havia de concentrar: en dos setmanes els 25 del Luis. El millor va ser veure com encara ens estimem i ens fa il·lusió crear il·lusions. Tampoc hi ha dia que no recordi la prèvia d’aquella festeta. Allà estàvem tota la família, amb el menjador buidat esperant que s’omplís per la família que hem escollit. Mentrestant estava més plena que mai: amb el Marc ballant el Ganga Style i el Gerard intentant menjar-se tots els racons de la casa. Recordo imatges concretíssimes, fins i tot...converses. Recordo més del que m’agradaria recordar. Però ja ho diuen els que saben: aprenem i recordem allò que ens emociona. I jo m’emociono massa i masses vegades. Que hi farem.

Imatges i llàgrimes que ens van acompanyar un parell de setmanes per recordar-nos que la vida val la pena per nits com aquella. Dos setmanes després la vida ens va recordar altres coses.

Un mes per acabar aquest any de merda. Feia temps que sempre deia el mateix: Que l’any que ve sigui millor per les persones que realment ho necessiten, per mi, que sigui exactament igual que l’anterior...Doncs aquest any no. Si us plau.

Desembre vull que passis però no vull passar. A veure com va...