Balanç sense equilibri

No sé quantes reflexions sobre la vida hauré escrit ja, masses. M’avorreixen fins i tot a mi. Però m’ajuden. Dins del meu desordre mental, intentar explicar el que penso paraula per paraula i que tingui una mica de sentit, m’ordena per dins, i no és fàcil.

Com explicar aquest any sense perdre’m...intento fer el balanç del 2016, però no trobo l’equilibri. Equilibri. Quin concepte...qui va ser el primer geni que hi va pensar...tinc l’esperança de que potser encara ens queden conceptes tan genials com aquest per descobrir i fer-nos una mica més senzills. O no. Doncs això, aquest any el meu equilibri no ha volgut estar, li van donar una bufetada inesperada, de les que fan mal. Mal i ràbia, i no li va donar la gana de tornar a ser el que era. Els ulls també es van transformar. Les paraules no volien ser mesurades i no ho eren. Però seguia estant, seguia fent...No per mi. La bufetada va fer que despertés ràpid però que volgués anar a dormir aviat, com més: millor. Si ja no entenia la vida, ara menys. L’únic que sabia era que havia de seguir fent, el que sigui, per molt que no entengués els perquès. Per què estudiava. Per què feia crispetes. Per què. Per què...Si l’únic que volia era estar estirada dalt d’una muntanya i deixar passar el temps. Doncs perquè no sé perquè...però estimo. I aquesta estimació i veure patir a qui estimo, fa més mal. El març va ser un punt d’inflexió. Quan entrenava sola se’m queien les llàgrimes imaginant que arribava. Era una barreja d’emoció i de ràbia. Ràbia perquè sabia que ja no podia ser. Els entrenaments durs ja havien passat a la historia, el meu cap no estava per tonteries. Però no sabia jo que el meu cap era tan dur. Tan i tan...Vaig arribar. Una puta Marató. 42 km. El dia abans plorava. No per saber que segurament no arribaria, sinó perquè feia tres mesos que la meva família no m’entenia ni jo els volia entendre. Plorava perquè els sentia tan lluny que em feia mal parts del cap que no coneixia. Plorava perquè s’esforçaven i jo no els hi deixava. El meu equilibri estava massa perdut...però el vaig trobar. Almenys una mica el 13 de març. A la meta dels 42 km, a plaça Espanya, en la força que la Clara em prestava sense saber-ho, en la mà del Luis que em mantenia corrent, en l’abraçada del meu pare plorós, en la il·lusió de qui ens esperava...i en el pensar que algú em mirava ves a saber on. Vaig decidir que potser ja era hora d’espavilar. Ho vaig intentar...i fins ara.

Any de créixer, de pujar i baixar. De deixar zones de confort, de trobar altres feines, de tornar a l’esport que de veritat estimo, d’Angüés.... El 2016 m’ha portat a racons on no hagués volgut arribar mai i m’ha fet arribar on mai hagués arribat. I per què negar-ho...ha fet que penses moltes coses que no es poden pensar. M’he distanciat d’amistats importants, m’he apropat a d’altres, i he conegut a la que serà sense cap dubte una de les més importants: el Jaki.

Només demano seguir trobant motius per seguir amb la gent que per moments em fa riure, recuperar els que noto lluny, conèixer d’altres...seguir vivint amb tu, que no entens la meva bogeria però la respectes. Fer una mica menys de mal, pensar menys, callar més...Seguir, seguir i seguir, sense tants perquès i amb música. Sempre amb música.