Per pujar i baixar(me)

Si pogués, faria una entrada cada dia per donar les gràcies a les persones que durant aquell dia m’han fet sentir bé. A vegades no ens donem compte i fem mal, però a vegades no ens donem compte i fem feliç...i es trist que tan poques vegades hi pensem, ho reconeguem...ho expressem. Per això mai em semblaran poques les vegades que dedico el blog a la mama. I com sempre, no perquè sigui la dona que em va parir, sinó perquè es la persona que passi el que passi, sigui com sigui, digui el que digui, l’únic que vol en aquest món estrany, és que jo estigui bé.

Amb unes bambes i unes sabatilles noves, però sense pastís. Amb nosaltres, cutres com sempre, intentant i no arribant, però estant. Estant en un any on no ha estat fàcil estar, però has volgut. Sé que aquest any t’hauries convertit en palomitera i hauries fet el meu TFM si haguessis pogut, hauries anat a la lluna si allà s’amagaven les meves forces. I ho has fet, sense voler. Els teus ulls de preocupació se’m clavaven al cor i el feien més gran i més fort. I bategava. I m’aixecava. I treballava. I estava. El cansament (el patiment, la incomprensió, la ràbia...la vida) es feia una mica menys pesat si el compartíem. Així que l’any passa, tu fent més de mare que mai, i jo: de boja. Segueix anant a les llunes on em perdo massa sovint per fer-me baixar a la realitat més senzilla i agradable, on no cal pensar tant i cal viure més.

Sense pastís però amb sushi. 

Doncs res, un altre foto familiar, què sembla fàcil, però tampoc ho és...valorem i vivim.