El meu pare es va fer un blog i no
escriu, però ja escric jo per ell. Diu que sóc primitiva, que em pesa més el
que sento que el que penso. Pensa que hi ha alguna cosa al
cor o al cap que no em deixa avançar i jo no li intento convèncer del contrari
perquè no ho sé, però...todo depende. Diu
que estem aquí per aportar a la societat,
jo li contesto que la societat és una merda i ell no m’intenta convèncer del
contrari però em recorda que...todo
depende. Vol que no busqui raons, sinó il·lusions. Diu que va d’equilibri i
de compartir. Intenta mesurar les paraules però no sap que els seus ulls el
delaten. Somia en veurem sortir de la “ratonera” en que s’ha convertit el meu
cap. No sap que no s’ha convertit, sinó que ho és i que el que he de fer és
parlar menys per no espantar. Aprendre a dissimular. Diu que vivim gràcies als
convencionalismes, a la cultura i jo sé que és la veritat, però...fa mal. O
no...todo depende.
Immadura o primitiva. Les dues coses. Ja
he viscut un terç del que hauré de viure si tot va bé i estic més perduda que
mai. Perduda, que no vol dir res més que perduda.
I no em sembla el pitjor del estats. Com més perdut estàs més camins pots
trobar. I no necessàriament per trobar res, sinó per anar passant. Somiant.
Vivint. Què fàcil podria ser si volgués i què difícil ho converteixo. Immadura o
primitiva...todo depende.
No
pensis que em perdo per tu. Com et vaig dir fa un any, la vida és mig
somriure. I tu em vas ensenyar que l’he de buscar, cuidar i mantenir passi el
que passi. G.
 |
| Perduda o no, sort de tenir mans on agafar-me i mans que m'agafin... |
pot ser que viure no tingui cap sentit, o sí, o que depengui del moment. A mi m'agrada pensar que el sentit de la vida està en viure-la. Machado deia "caminante no hay camino, se hace camino al andar". Inspirant-me en ell dic: vivo no hay vida, se hace la vida al vivir. La vida pot tenir sentit en sí mateixa, o no, això depèn de cadascú.
ResponderEliminarDescobrir la sopa d'all també pot donar sentit, si no a la vida, al menys als diumenges al vespre 😜
ResponderEliminarM'encanta que algú miri els meus ulls i li diguin més coses que les meves paraules, els ulls generalment son sincers del tot i les paraules es poden malinterpretar. Malgrat tot jo soc persona de paraules, intento, procuro escollir-les bé per que ningú interpreti les meves intencions en un sentit que pugui ferir, fer mal, en qualsevol del seus formats. Se també que això es impossible i la història, la meva, te moltes pàgines "fosques" en aquest sentit, i em dol. Per això m'agradaria parlar amb el ulls, ells no em "delaten", parlen sense paraules, i sempre que parlo amb tu(vosaltres) ho faig a cor obert, no hi ha segones lectures (des d'aquell dia de reis... :-) )
ResponderEliminarEnganyar, callar, dissimular, aparentar no poden ser coses bones, no crec que ajudin a sortir d'enlloc, ben al contrari, no se...
Jo també em considero primitiu, que és perfectament compatible amb immadur, tot i que no me'n considero, en general, i si no em considero perdut no és perquè tingui clar on aniré, sinó perquè tinc clar amb qui m'agradaria anar, i com diu el gat d'Alícia, la del país de les meravelles, quan li pregunta "quin camí he de d'agafar?" li contesta "depèn d'on vulguis anar", ella diu "m'és igual", ell contesta "doncs no importa el camí que agafis".
Kissassos