La cançó del dubte

Al peu porto tatuat Som el que estimem dels Pets perquè m’ajudi a caminar quan no puc més, Laberintos d’Amaral al braç per recordar-me que la vida no és més que interpretacions, i al cor La cançó del dubte de Manel. Aquesta sóc jo. Sort de la música i dels músics. Sort de poder interpretar-les com ens don la gana per fer-les nostres..i només nostres. Ni el millor psicòleg podrà més que una bona cançó. Son caixes que amaguen els sentiments més sincers i més vergonyosos d’una època i que es guarden sense voler. No ocupen espai i tornen quan menys t’ho esperes...o quan tu les vas a buscar. I fins i tot tornes a olorar el que oloraves abans.

La cançó del dubte sóc jo ara, sóc jo amb 15 anys, amb 10 i segur que amb 50.

“Una veu li preguntava «què seràs quan siguis gran?» La meva amiga callava i somreia cap avall...qui tornés a aquella tarda a prendre foc i aturar-la just a punt de dubtar per primer cop!” Quan el pare preguntava «quina feina trobaràs?» La meva amiga, rabiosa, intentava no plorar i el cervell jove repassava les opcions i tenia els ulls cansats de mirar en tots els racons però, en mirar-lo, el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs.”

Amb 25 anys he treballat a una guarderia, en un McDonals, en un cine, en un Mercadona i ara sóc professora en un institut. I en tots he après més que a qualsevol institució acadèmica. Al McDonals vaig conèixer la cultura sud americana i vaig descobrir que són més intel·ligents, valents i treballadors que la majoria del que hem nascut a la gran Catalunya. Al cine vaig aprendre masses coses. Vaig créixer entre crispetes i bones persones. La més important i que m’acompanyarà per sempre: que si dónes, reps. Sempre seré palomitera. Al Mercadona: a matinar, a conduir un “toro” i a com funciona un supermercat. No em va donar temps de gaire més. I ara, ara cada dia és un repte. Conviure amb adolescents és estrany. Vols que t’entenguin perquè tu els entens. Però ràpid aprens que no és fàcil, que segurament ho entendran quan tinguin els teus 25. Aprens que de moment és més afectiu un positiu que un si us plau. Amb 25 anys he après a confiar. Confiar, perdonar i tornar a confiar. I avançar si vols. Si d’aquí uns anys no ha crescut aquesta llista i segueixo intentant amb si us plaus la meva atenció, La cançó del dubte seguirà sent la meva cançó. Dubtar fa pensar i pensar et mou per dins i per tant, per fora. Llavors avances o tornes enrere, però et mous, i vius. Els meus alumnes patiran moltes cançons que tant de bo algú les converteixi en les seves caixes, per tornar a l’època on van aprendre per primera vegada que no importa on passis els dies si els passes amb gent que estimes...i confies.

"I sortíem a les nits,

«va, demà ho farem millor»,
mentre el dubte ens observava.
I sentíem créixer dins
gairebé una decisió
però era el dubte que jugava amb tot allò que era bo..."

 Último dia de la ESO con las más grandes de la época. Ni la más optimista me hubiera imaginado dando clases, pero así es la vida: rara.