Diumenge a les 2:17 esperant al Luixi

Tenir objectius realistes: feina, vacances i fills. Deixar de somiar. Madurar. Valorar. Suposo que tot arriba, tothom ho passa, ningú es resigna perquè és el que toca. La La Land són dos hores de balls i cançons repipis per molts, per mi: la vida que pots viure i la que no. És l’amor quan no ho és tot i quan sí. És una escena i una frase. Somiadors o inconscients. Cors que pateixen i mals que provoquen. Són vides que ens han ensenyat que mai viurem però emocions que sí que sentim i sentirem. Canten i diuen que només necessitem una veu que ens digui que “I'll be here and you'll be alright”; estaré aquí i tu estaràs bé. Suposo que em faltarà poc per arribar on tothom ha arribat. O no. Potser a mi em triga una mica més. Que les tonteries de nena avorrida de classe mitja fugin ja i pugui gaudir del que he aconseguit, sense voler, però aconseguit al cap i al fi. Orgull que no aconsegueixo trobar per enlloc. Menys mal que hi ha dies que sopes patates amb maionesa, conguitos i m&m’s, La La Land i a seguir endavant, conscients o inconscients, amb amor o sense, somiant o sense somiar, amb cors que pateixen i amb els problemes que provoquen.