Facebook recorda

Facebook em recorda que fa un any vaig publicar una foto del Gerard amb aquesta cançó d’Amaral: Piensa en las cosas que te hacen sentir, cada segundo vivir y escapar, este momento y la gente pasar, sientes por dentro que todos se van...Por qué es tan difícil creer que no habrá un mañana jamás...Abre las puertas de la percepción, usa el poder de tu imaginación, aunque no puedas mirar hacia el sol...sabes que sigue brillando. Quina plorera. Facebook insisteix en fer-nos recordar, perquè la vida són records que et salven...i que et maten. Cal saber escollir-los. Recordo el febrer més trist de la meva vida. Recordo allunyar-me. De mi mateixa, i per tant, de tot i de tots. Recordo arribar abans a la feina i esperar aquells 10 minuts al cotxe buscant pàgines en internet de com viure una vida alternativa, una vida fora de tot el que estava fent en aquell moment: màster, contracte indefinit, lloguer... Llegia tonteries i més tonteries amb llàgrimes als ulls de cansanci, de tristor, de ràbia, d’incomprensió, de soledat...Buf, mare meva. Ho recordo com si ho hagués fet ahir mateix. En alguns d’aquests 10 minuts vaig llegir que la resposta natural del cos en atacs d’estres era la necessitat de fugir. Fugir. Els que més m’estimen tenien la por de que aquest fugir signifiqués un altre cosa. Però jo no volia fugir de la vida, jo la volia recuperar-la. Com ara, potser. Em pregunto si serè una covarda per voler fugir sempre que no m’agrada la situació, i em responc que sí quan mai ho faig. Abans era molt més forta. Una roca. Una roca amb mil sentiments que començaven al cor però que pujaven al cap i es mantenien on jo volia. Fa un any vaig perdre una mica el control, i el cor a vegades no deixa temps per caps. No passa res. Ha passat un any però encara m’estic entrenant per ser el que era, o per ser el que vull ser, o simplement per ser...i estar. Per tenir records diferents d’aquí un any, amb tristor, ràbia, incomprensió i soledat...però diferents. Poc a poc vaig entenent o poc a poc vaig acceptant que he d’entendre. Potser em passo la vida buscant sentits i sense trobar-los, la passo feliç...o potser no. Qui sap. Almenys aquest espai em farà recordar què recordava quan ja no recordi, i coneixent-me, quan ho llegeixi, seré feliç, per poc temps que sigui, que ja és molt.