Je vole

Els quatre asseguts a la sala 6, impacients per veure la comèdia francesa que portava dies dient d’anar a veure. La mama, la Clara, el papa i jo. Un 10 de maig del 2015, un dia qualsevol. Tot anava bé, bé o com sempre, que ja és molt. Jo ja volava sola i la Clara estava apunt. Una cançó i moltes llàgrimes que avui han tornat a sortir. Masses. Com sempre, la vida és música, cançons, llibres, pel·lícules, frases que no diuen res de nou però ho diuen diferent. I Je vole ens va fer sopar amb els ulls vermellosos i orgullosos, amb ganes d’abraçar-nos per sempre. A prop o lluny. Je vole diu que se’n va, que els estima, però que se’n va, que no fuig, que vola. Es pregunta si els seus pares sospitaran de les llàgrimes, de les promeses i de les ganes d’avançar que decauen durant el camí. Je vole és la vida que ella es va prometre, fora d’una gàbia que l’impedia respirar i cantar. Je vole és esperança, com el nom de la meva mare. Que no va poder escollir volar, però ho va fer millor que ningú. Je vole és el meu pare que no és més que el pare que descriu la cançó, et mon père démuni, a souri (el meu pare indefens, somriu). Je vole són els meus germans que no paren de volar cada dia més alt, amb camins que es van prometre i amb ganes d’avançar. I Je vole som el Luis i jo intentant volar una mica més cada dia, a vegades voldríem arribar al cel i fer-te un petó, però ens conformem amb seguir volant...junts.