La meva primavera

Em trec l’abric, em sento i espero l’“endavant Maria, l’escolto”. És el moment més incòmode. A mi també m’agradaria escoltar-li penso, però callo perquè sé que em toca a mi. Al bus intento buscar paraules per no dir: no sé per on començar, pregunti’m. I la teràpia ja comença llavors. Penso quines coses han estat significatives durant els dies anteriors, persones, converses, fets. Parlo, penso, ploro. O penso, parlo, ploro. I poques vegades ploro, parlo i penso. A vegades per fer més fàcil l’inici de la sessió següent em fa una pregunta al final perquè hi vagi rumiant. Gairebé mai són preguntes que no m’hagi fet abans. Menys quan em pregunta pel meu desig maternal. Em descol·loca. Potser tinc 25 anys i he viscut més ràpid del que hagués volgut, i si volgués, encara més. Però mai m’he sentit tan petita, tan perduda i tan insegura. Mai sé que contestar-li i mai sé si el que contesto és el que sento. Ella em mira i “mmm”. Jo la miro i “vostè m’entén?”. La seva pregunta estrella és: “i què sent vostè quan (el que sigui que li expliqui)?” i la meva resposta estrella és: “No ho sé...tristesa, suposo.” Quan surto, em poso el ipod i les ulleres de sol, encara que plogui, i estic segura que sóc la tia més lleugera que camina pel carrer de Sants. No sé si m’està ajudant o no, però parlar, pensar i plorar; pensar, parlar i plorar; plorar, parlar i pensar...això sí que ajuda. La meva primavera.