Voltes

El Magnum dóna voltes. No pot ni caminar, però fa voltes. Moltes. I si l’ajudes...descansa, però poc. Les voltes el mantenen viu. Es nota que no sap que ha de fer: dormir, menjar, anar a la terrassa, demanar una galeta...millor fer voltes a veure si per casualitat el que ha de venir, ve sol. I jo com ell, amb ganes de que vingui el que tingui que venir. M’agradaria fer voltes, però sóc més de llargues rectes. Em queden masses anys sense saber el que em toca fer. En principi. I al final...al final hi haurà un dia que pararan les voltes i ho recordarem tot. Tot menys les voltes. El peluix més guapo de tot Gavà; la seva poteta especial i la cuixera més elegant que haurem vist mai; els seus romanços amb els coixins; els nervis previs abans d’entrar a casa per veure si havien estat dos o tres pipis; els càstigs a la terrassa que ell i jo sabem que mai van durar més de cinc minuts; les esperes eternes a la porta de casa; el soroll de l’ascensor...En fi, ser el gos Franco no haurà sigut fàcil i en això s’ha convertit: en un Franco de cap a peus, amb poques ganes de marxar...suposo que em (ens) veu i se li trenca el cor. Estarà esperant a que torni a somriure amb sinceritat o que el Pau torni sa i estalvi de Mallorca o la Clara i el Walter de Granollers...o potser està esperant a que els papes compleixin somnis que només han confiat a ell. Jo espero que mentre fa voltes, no pateixi gaire...i que no segueixi per nosaltres, que ja ha fet molt més del que mai haguéssim imaginat aquell estiu que la Clara va decidir que més valia protegir-se amb pantalons de pijama llargs, i canviar-me la llitera de dalt per si a cas...havia arribat una boleta blanca de menys de 2 quilos i havíem d’anar amb cuidado. Vas ser valent al voler-te quedar amb cinc bojos, i més valent ets ara que no te’n vols anar.