De dimecres en dimecres

Amb 26 i cada vegada que hi vaig em dono compte de quantes coses he oblidat. No em vull imaginar amb 50. Recordo que quan era petita hi havia moments que sabia que els volia recordar, i els recordava cada dia una mica, almenys una mica. Recordo recordar dir-me a mi mateixa: això ho vull recordar, estigues atenta. I recordo haver-m’ho dit moltes vegades...però només me’n recordo d’una: caminant entre les plantes abans d’arribar a l’aigua, en el Bierge, tindria uns 9-10 anys, no més. Per què volia recordar aquell moment? No ho sé. Els humans som així, raros. Després em pregunta coses que hauria de recordar i no me’n recordo.  Em fa pensar que potser sí que he viscut una mica absent, una mica al costat, una mica observant, una mica fugint, una mica esperant...però només una mica, lo just per anar tirant. I no sé quan vaig despertar o si ja he despertat. Suposo que sí. O potser no. Jo sé que ella creu que no. Parlem de posicions i sap que jo no hi crec. És un problema? Ha sigut? Serà? Qui sap...La meva no posició m’ha portat a viure sense prejudicis des de fa molt temps, sense estereotips, sense tòpics, acceptant la hipocresia humana com algu necessari, a saber perdonar abans fins i tot de que m’hagin fet mal, i sobretot m’ha portat a persones, a mantenir les bones, a trobar de noves, i a passar de moltes. M’està fent canviar: parlo més i més clar i no em reconec, ni m’agrado, però què hi farem, ho accepto i demano perdó..o no. De dimecres en dimecres penso perquè em toca.

El que volia recordar és el caminet del darrere...