Dormir

Dormir...quin plaer més car en una societat com la nostre. Dono gràcies a qui sigui per valorar un verb tan fàcil d’oblidar si sempre l’has tingut. Dormir implica temps. I temps implica tot. I quan tot ho tens sense escollir els “temps”, pot ser perillós...Ara que en tinc de molt, penso quan plorava literalment per ell. No podia entendre que existís gent que opinés que dormir és perdre temps...Treballa, estudia i sigues socialment correcte: intenta mantenir una relació sana, intenta mantenir els amics de tota la vida, intenta adaptar-te als nous, que la família estigui orgullosa de tu...i després diguem si hi ha quelcom millor que dormir. No. La set i la son. Res més important. Que no us enganyin: ni amors romàntics, ni fites impossibles, ni somnis encoratjadors. Beure i dormir. Plaers que l’abundància ens ha fet no prestar l’atenció que es mereixen. Jo no he passat set més del que hagi passat qualsevol persona que visqui al costat meu, i de son...potser sí que he passat una mica més que tu, però no més que milions i milions de persones que compartim aquesta presó del temps, del consumisme i del inconformisme. Però no sé perquè el meu cap fa que li doni importància. Ho tinc tot i més. Moltíssim més del que necessito, sóc conscient. Em consolo pensant que almenys també sóc conscient que no ho necessito i que el que necessito ho tinc de sobres: aigua i temps. Temps per dormir, per estimar, per avorrir, i perquè no, per escriure sobre la meva pròpia hipocresia. Perquè puc, perquè tinc el temps i la panxa plena de Coca-cola Zero.