Els psicòlegs parlen
de mecanismes de defensa com a comportaments que fem innats per anar tirant. La
meva em diu que el que jo he utilitzat tota la vida ja no em serveix. Sóc (o
era) la reina dels “no drames”. Res era tan important. M’havia cregut molt bé
que estem de pas. Que passes el que passes, tot passava. Si suspenia, vaja per Déu. Si els papes s’enfadaven (una
miqueta) perquè no volia fer angles extraescolar, vaja per Déu. Si no m’havia fet un petó amb ningú i anava a complir
ja els 16, vaja per Déu. Si havia
passat de ficar 25 punts per partit, a no arribar ni als 6, vaja per Déu. Tot anava bé perquè sabia
molt bé que no havia conegut l’únic que el meu cap no podia calmar amb un vaja per Déu: la mort. Els vaja per Déu, es veu, que ja no em
valen. No sé si té raó. I no sé si sé viure dramatitzant, donant importància,
responsabilitzant-me. Crec que no...per això m’està costant una mica. No cal
que un psicòleg em digui que he viscut sempre observant i relativitzant. Els drames
per els artistes que els saben mostrar, escriure o tocar. Jo he nascut per
sobreviure i poc més. Ella insisteix que el que em passa pel cap no és poc i
que no puc seguir amb els vaja per Déu
i jo segueixo pensant vaja per Déu
que no puc pensar vaja per Déu. I segueixo.
Després penso en com ho puc canviar i arribo a la conclusió de que no vull. Crec
que sempre m’ha anat bé. Jo era feliç, alegre, amb ganes de fer i desfer, queixant-me,
alegrant-me i poques, molt poques...enfadant-me. He descobert que ja no puc amb
les coloraines, i que el blanc, el marró o el gris són els colors més bonics
del món; que és veritat que parlo més i pitjor; què tinc més ràbia i menys paciència.
Però també pot ser l’edat...qui sap. M’estic fent gran. Per molt que el meu cos
no vulgui, jo intentaré seguir buscant els no
drames i els vaja per Déu. I si
no ho aconsegueixo...espero que els que vulgueu (i aconseguiu) acompanyar-me
amb aquesta nova, rara o especial “dramaqueen” en que la psicòloga em vol
convertir...em perdoneu.
 |
| Vaja per Déu.. |
Diccionari Pep: Mecanimes de defensa = allò que anem pensant per justificar les nostres neures i que es imprescindible per viure. Es pot canviar neures per conceptes més concrets, com per exemple manies, vergonyes, incoherències, traumes... Tothom, TOTHOM crec que les tenim. El nom tècnic dels psicòlegs no m'agrada gaire, jo en diria millor: eines per sobreviure.
ResponderEliminarEstic d'acord amb tu en que durant la vida les coses i nosaltres i les situacions i tot això evoluciona i les eines que avui ens equilibren demà potser no.
Sigui com sigui aquestes eines han de servir per fer-nos estar bé a nosaltres i als que estan al nostre voltant, equilibrar aquests paràmetres es difícil, no es pot generar benestar a tothom i sempre, incloent-nos nosaltres mateixos. La meva eina estrella és la intenció, una cosa íntima i intransferible, jo puc dir moltes coses i la gent entendre-les de moltes maneres, però la meva intenció només la se jo, i si fent o dient una cosa causo estralls a algú i faig mal, em dol i la ràbia em pot arribar a ser insuportable, però si la intenció era generar benestar, això m'ajuda a equilibrar-me... Qui em coneix tindrà més facilitat per entendre les meves intencions, em mirarà amb bons ulls, potser fins i tot, veurà millors intencions que les que tinc!!
La segona eina és la confiança, si jo se que aquesta persona es de confiança sempre intentaré veure el que fa o diu amb bona intenció, encara que sigui equívoc i que es pugui interpretar d'altres maneres...
Si la persona o la situació no te importància, un "bon vaja per deu" i apa a "otra cosa"...
Kissassos carinyota!!!!