Així

La vida és una merda la miris com la miris. Si t’has cregut que has de trobar una persona que t’aguanti tota la vida per tenir uns fills que t’estimin i et cuidin quan et falti l’altre persona, felicitats. Si t’has cregut que el que has de ser és un bon professional i tenir èxit, felicitats. Si t’has cregut que has nascut per canviar el món, felicitats...però la vida segueix sent una merda. Va haver-hi un dia que ho vaig tenir tot. Tot l’equilibri que la societat occidental em demanava per sentir-me acceptada, realitzada o el que sigui. Parella estable, feina estable del que havia estudiat, bon sou, un racó al món on tenir tot desendreçat i que ningú em digues res, i encara que soni superficial, fins i tot m’agradava i acceptava el meu cos, la meva cara, els meus cabells...ho tenia tot perquè la vida fluís si hagués volgut. Però la vida seguia sent una merda. Jo m’esforçava i m’esforço en repetir-me que segons com ho miri, tot depèn de com ho visc, de com ho interpreto, que tot depèn de mi, de com vull que sigui, el got mig ple, todo depende...no? Doncs sí, tota la raó. Todo depende i durant un temps va ser molt fàcil. Però la vida és una merda i ho dic amb la certesa de tenir una família que m’estima i em recolza en totes les bogeries que faig, una persona al costat que després de vuit anys encara em mira i s’emociona, uns amics que des de fa més de 15 anys riem, plorem i creixem junts. Estic plena per tots costats. Miri on miri, sento que tinc mans, braços, cames, caps, consells, abraçades o petons...Ja no em pregunto perquè sóc així, perquè penso així, perquè em sento així, perquè aquest així no existeix. Si penso en global, en totes les coses que mai entendré, que mai sabré, que mai veuré, si penso en tots els anys que em queden aguantant-me...la vida és tan merda que no m’importaria dormir i no despertar; i si penso en els així més concrets, com aquell segon abans de començar una migdiada que no té despertador, la broma d’algú que mai fa bromes o l’amor que em donen els gossos sense forçar, sense paraules, només reclamant necessitats bàsiques, tampoc m’importaria dormir i no despertar, perquè la vida ja m’ha guiat cap a la felicitat. L’he conegut, he jugat amb ella, l’he abraçat i l’he intentat cuidar tan bé com he sabut. I encara ho faig. No m’importaria però encara m’importa menys despertar-me, tinc 26 anys i molts així que viure, moltes felicitats que atrapar, moltes depressions que passar, i moltes migdiades sense despertador que dormir...per molt que m’esforci en repetir que la vida és una merda...s’haurà de viure. Setembres.

Resumint: si sé que ho tinc tot i ho valoro...com pot ser que sigui tan pesada i em queixi tant??????? (