Plou fora i plou
dintre. I no crec que pari mai, potser hi ha moments que afluixa...però segueix
gotejant. Gotes tristes i lentes que més cops dels que voldries et salen el
llavis. I el nas. I el cor.
Pèrdues.
No entenc la mort. Ni
la vida. Quan coneixes a les dues, les odies i estimes per igual. Alguns insistim
en morir a estones, amb cançons, amb cites o converses. Només a estones per
poder viure tota la resta. Per molt que insisteixin el record fa mal, i per
molt que insisteixin, el temps és pitjor. Alguns necessitem morir una miqueta
cada dia per viure en pau, per mirar al cel i pensar que està bé, per no
oblidar la seva careta, ni els seus peuets, ni la seva boqueta. Alguns
necessitem morir una miqueta per fer petons allà on la vida ja no arriba.
Alguns no ho entendran i és bona senyal, que no us arribi mai...perquè fa mal.
D’aquest que se’t clava al cap i comença a donar-te cops de puny fins que ja no
el notes, i et fa una mica més freda, menys empàtica i sí, més gran. Aquesta
sóc jo molts dies, i som molts. Mama, no t’ho creuràs però aquests escrits són
escrits de vida, de voler viure, de voler compartir que la vida fa un mal de
collons quan et dona una bufetada que no esperes, que no creus que pot passar a
ningú que coneguis i menys a ningú que estimes, que la vida fa mal de collons i
no veus el moment que pari, però que la vida et regala estimacions com la teva,
mama, que valen molt més que mil bufetades, que valen molt més que totes les
desgràcies del món, que valen molt més que totes les pèrdues que m’esperen. La teva
estimació val per viure no una estona, sinó totes les estones. Aquests escrits
no són més que gotes salades que necessito treure per ser el que ara sóc, la
teva filla, la que està com una cabra, la que no entén ni la vida, ni la mort,
ni a ella mateixa, però que entén molt bé una cosa: el que sents tu.
"Y pienso que qué difícil ser madre cuando se hace así, qué difícil improvisar siempre, vigilar en las distancias cortas para que no se alarguen hacia lo que no ha de llegar, qué difícil moderar la pena, los duelos, las ausencias, la risa y también lo que no lo es." Diu el nostre estimat Fer en "El Perro".
Bonica. Me n'alegro que sigui una raó del teu viure, sempre estaré a les distàncies curtes i a les llargues, en aquestes últimes si calen. Perquè ja sé que de vegades soc molt pesada i sé que he de distanciar-me, el patir forma part de ser mare, no sóc especial, sóc la teva.
ResponderEliminarGràcies per aquestes paraules, ets un amor de filla i una petita cuca de llum. Ara per a tu, sempre és de dia i la teva llumeta llueix una mica amagada, però surt a il·luminar-nos a tots quan et necessitem i llavors la nit és més màgica que mai. T'estimo preciosa... aviat sempre serà de nit.
Per sort o per desgràcia no ho entenem tot, suposo que mai acabarem d'entendre-ho tot, potser tampoc cal, no se... Crec que si que podem reconèixer els efectes de les coses que ens passen, no es fàcil i molta gent ens equivoquem i ens pensem que estem contents per una cosa i en realitat és una altra. Pensament i sentiment son coses diferents però sovint implicades entre si i sovint ens confonen una mica, segurament deu anar bé en general aquesta confusió, potser el perill es creure'ns que sabem del cert perquè sentim una cosa o un altra, no?
ResponderEliminarJo soc molt "pensador" però crec que el que ens mou es l'emoció, i la raó ja sabeu que opino, no existeix.
Kissassos