LA FRASE

No hay manera de salir del orden imaginado. Cuando echamos abajo los muros de nuestra prisión y corremos hacia la libertad, en realidad corremos hacia el patio de recreo más espacioso de una prisión mayor.

Yuval Noah Harari.

La frase.

Teniu raó. És una vergonya el que està passant. Repressions i detencions. Un pas enrere. O dos. O mil. Fa fastig, no s’entén i és repugnant. Entenc que de sobte Espanya sigui independentista. És tan surrealista que sembla que és el que volen. Però a mi no em surt sortir al carrer. I mira que teniu raó, hem de lluitar per allò que un dia ens van treure i vam recuperar. Però no em surt. No puc sortir a reclamar res amb un Iphone a la butxaca, unes bambes Nike, la nevera plena de Coca Cola i un Volkswagen al pàrquing. I sobre tot, no puc sortir a reclamar res quan no sé res. Sí, sembla evident que aquesta falta de llibertat d’expressió és suficient per sortir al carrer, cridar i lluitar. I ho és. Però no puc. No m’identifico amb les banderes, ni amb els que criden visca la terra, ni amb els que van d’indignats amb Iphones a les butxaques. Sí, sé que la vida és així, no tan radical, hi ha moments per tot...però així ens va. Cremant (no literal) carrers per les nostres llibertats...però si són les de 10000 km més enllà, ni ho sabem, ni fem per saber-ho, ni res. Democràcia? La frase. Jo no sé res, per això em moc poc. Molt poc. Parlo molt perquè puc, però sempre des de la ignorància. Sense intentar imposar el que penso. Intento fer veure que el que algú em diu no em sembla absurd quan em sembla absurd. Poques persones em demostren que saben del que parlen...i si ho saben...com ho saben? Res. Ens han educat per ser persones poc critiques i ho som. Creiem i sentim el que ens han ensenyat a creure i sentir. Democràcia? La frase. Quanta ràbia i mobilització per la terra, per el dret a dir, per la democràcia. Res és real, però ens hem d’entretenir. Estem de pas. Som insignificants. La terra té 4.500 milions d’anys. Reis, dictadors, presidents...continents, regnats, països, estats...forts, dèbils: rics i pobres. El nostre dictador no és un senyor amb bigoti, són molts senyors amb Iphones a les butxques, bambes Nike, neveres plenes de Coca Cola, i no, amb un Volskwagen al pàrquing no, però amb un altre cotxe alemany.

Jo em segueixo quedant amb els gossos, caminant, menjant, bevent, dormint, conscient de la meva hipocresia, intentant entendre a qui m’envolta amb la meva bogeria i estimant-los igual, pensin el que pensin.

Iphone a la butxaca i bambes Nike...què podem reclamar així?