Popurri

28 d’octubre. A les 18:30 em poso els auriculars amb “El Barrio”, agafo els gossos i a caminar. Penso en com vam les coses i en com m’han anat. En tot el que he fet, però no en el que vull fer. Perquè no ho sé. M’agrada recordar. La vida no deixa de ser això: aprofitar el temps lliure en caminar i escollir records que et facin el que vulguis ser en aquell moment. Avui, com tots els 28, costa una mica més, però m’he esforçat i he aconseguit buscar records bonics per aprofitar que és dissabte, que és la meva tarda lliure i que vull ser feliç. Avui he pensat en moltes coses. Primer en que estic bé, tranquil·la, a gust, miro cap als costats i no veig precipicis, el que passa al món està massa lluny de la meva realitat i mira que visc al centre de Barcelona. Curiós. Els 200 tipus de tomàquets, de peres, de pomes, de mandarines...m’entretenen i a vegades no penso en tu. Els colors i els olors em retornen a la terra quan em despisto...i m’agrada. Penso en tots els treballs estranys que encara he de trobar, en tot el que m’ensenyaran i en tot el que he après dels que he deixat enrere. Amb 26 anys he conegut realitats poc valorades com el McDonals i realitats sobrevalorades com un institut de pago. Tinc experiències breus i llargues, excompanys d’aquí, d’allà, amb estudis, sense, amb família, sense, joves, adults...i penso en tots els que encara em queden per conèixer, i em poso contenta. Mentre arribava ja a casa pensava en quan era jove i estimava Catalunya, en quan no dubtava, després vaig començar a escoltar al meu pare i a la meva professora de filosofia. Mai vaig aprovar un examen, però em va explicar molt bé els pensadors grecs. I el meu pare encara estima a Catalunya. No sé perquè hauré acabat jo així. Després he deixat una mica de pensar en mi i he pensat en la meva profe d’historia, i després de gairebé 10 anys segueixo pensant que gràcies a ella encara crec que hi ha docents amb ganes de ser persones. Mai vam tenir una relació especial, però valoro haver-me creuat amb ella alguns anys de la meva vida. I després, ja pujant per l’ascensor...he pensat que per molt que faci coses, per molt que recordi coses, per molt que intenti crear nous records...tu estàs sempre entre un i altre recordant-me que jo puc.

Popurri d'un cap quasevol en una tarde qualsevol.