Relaxa't

Drets humans. On comencen i on acaben. Existeixen? Em canso de mi mateixa. L’escepticisme és una puta merda. I es perillós. No et deixa creure i és trist. Et torna una persona negativa, trista i pesada. Quan en realitat tu creus en quelcom tan evident que no saps com no tothom ho veu: tots som iguals i tots som bons. O un dia ho vam ser. Creure en altres coses que ens han volgut fer creure per donar-nos sentit a la vida, com la religió, la política, la dignificació del treball, la família...ens han tornat egoistes, egocèntrics i manipuladors. A tots, amb tots, fins i tot amb un mateix. Jo m’estic plantejant manipular-me d’alguna manera per començar a creure en algu, perquè quan et dones compte d’aquesta negativitat, tristesa i pesadesa l’únic que vols fer és callar. Callar per no ser més pesada del que ja ets, perquè ja tens una guerra amb tu mateixa com perquè a la mínima l’hagis d’explicar a qui tens al costat que saps que no t’entendrà perquè els drets humans són els drets humans...i punt. Callar per que no mal interpretin el que penses i et jutgin com a nazi, facha, o el que sigui...Som extrems i per això passa el que passa. Creiem massa i pensem poc.

Tornaria a néixer i no faria res del que he fet fins ara, no sé quin llibre m’haurà portat fins aquí, quina cançó m’haurà remogut el cervell ni quines persones m’han absorbit per ser com sóc. Però us juro que no llegiria aquell llibre, ni escoltaria aquella cançó, ni parlaria amb aquelles persones. Ojalà m’hagués quedat amb aquells 15 anys quan encara creia que havíem de viure en països, que era lògic estimar una llengua i que els dolents sempre eren els dolents, molt dolents i perquè sí, perquè hagi ho havia escollit l’atzar, jo havia tingut la sort d’haver nascut a la part dels bons, amb uns valors que ni el Dalai Lama. Tots. Perquè l’aire del mediterrani que ens toca ens fa ser així. Ojalà m’hagués quedat amb aquells 15 anys i no em sentís una puta merda per no compartir res amb qui tinc al costat, per intentar de veritat pensar una mica menys i tenir ganes de sortir al carrer, anar a votar, creure en algu, que la vida no és tan així, relaxa’t Maria, relaxa’t...de moment no em surt, però jo no sóc radical, si m’entreno, em veig d’aquí uns anys amb una bandera i amb unes casseroles, qui sap. Ojalà, de veritat. Viure amb pau, però primer amb mi mateixa per poder transmetre-la a qui vulgui, a qui pugui, a qui hi cregui.

Persones que encara m'estimen perquè s'han cregut això de que la família és per sempre. I jo els estimo perquè ho fan més enllà de la seva "imposada" obligació.