Toca

“Creo que la conciencia humana fue un trágico paso en falso de la evolución. Nos volvimos demasiado conscientes de nosotros mismos, la naturaleza creó un aspecto separado de ella, somos criaturas que no deberíamos existir de acuerdo a la ley natural. Somos cosas que funcionan bajo la ilusión de tener un ser propio, una acumulación de experiencias sensoriales y sentimientos, programada para asegurarnos que somos alguien, cuando en realidad nadie es nadie. Quizás lo más honorable que podríamos hacer como especie es negar esa programación, dejar de reproducirnos, caminar de la mano hacia nuestra propia extinción, una última noche, hermanos y hermanas, excluyéndonos voluntariamente de un contrato injusto”.

Rust Cohle

Avui dia universal del nen i jo fa poc em vaig atrevir a dir en veu alta que la solució d’aquest món cruel, injust, incomprensible, patètic és deixar de tenir nens. Sí, ja ho va dir McConagughey a la primera temporada de True Detective. Es passa la temporada dient coses massa coherents com perquè les pugui dir algú integrat a la societat i per això creen un personatge abatut, alcohòlic, frustrat...però no cal estar així per pensar com pensa. Almenys en algunes coses. Nens. Fills. Aix. Quantes vegades haurem pensat...A estos ya les toca no? Aix. Quin perill...La historia ens ha explicat, i ens hem cregut, perquè la lògica que hem entrenat mentre creixíem en un sistema com el nostre, ens ha permès entendre que l’objectiu de qualsevol animal és sobreviure. I adaptar-se. I només sobreviu qui s’adapta. Així que fa uns anys tenir fills era tenir més mans per produir. Ara, ja adaptats a un altre època és més aviat el contrari, un altre boca que alimentar. No concebem cap objectiu que no sigui estimar, estimar i estimar. Però..aix. Quan toca estimar? Nens. Fills. Quantes reflexions s’hauran fet ja sobre això? Quanta gent es sent condicionada? Quanta gent de veritat es para a pensar, fredament, el que comporta portar un altre vida aquest món (al meu em refereixo eh, a les realitats penoses que vivim els d’aquí...desgraciadament no sé com viuen a 10000km). Nens. Fills. El concepte de família. Quant mal...Però bueno, poc a poc vaig acceptant que ja és un privilegi poder dir la gilipollez que és i que no passi res. Nens i fills que es convertiran, si no s’han torçat pel camí, en pares quan toqui. I jo penso...si ja no necessitem mans per recollir collita i de cors hi ha tants per estimar...com és que encara tenim tan arrelat que com un fill que has parit res? Una connexió especial, diuen...Quants casos coneixem personalment què no? I quants casos ens mostra la gran tele de barbaritats entre pares i fills? I perquè seguim creient que quan surt malament és l’excepció? Tot és normal, amics, tot...Si de ben petits ens haguessin insistit en això...potser estimaríem més i millor. O potser no. Aix. Dia universal del nen. Els meus pares, i la psicòloga, s’espanten una mica quan parlo d’això, els meus pares m’ho diuen directament i a la psicòloga li noto quan em mira. He tingut la sort i sempre que pugui ho repetiré, de tenir uns pares amb ganes de tenir fills, no sé si els tocava o no, però ara, 29 anys després de parir per primera vegada, superant camins, carreres, partits, buits, anys, pedres, encara tenen ganes de ser-ho. He tingut la sort de tenir uns referents que no m’han deixat fer el que em dona la gana però sí que m’han deixat pensar-ho, i això no té preu. Així he acabat. Mai m’han fet sentir rara, especial, diferent per res del que digués o pensés; i mai m’han fet veure que ningú és raro, especial, diferent...Què important. No sé si em tocarà mai fer de mare o pare, el que tinc una mica clar és que no caldrà que sigui de la meva sang, he après que puc estimar a tot allò que necessiti ser estimat, com jo. Nens, ojalà arribi un dia on no pensi les barbaritats amb les que he començat aquest blog, però a dia d’avui (i com sempre)...el món està xungu. Els fills  que han crescut com nosaltres i que ara son pares, ànims i sort, i sobre tot, no ho feu perquè toca, si ho feu per donar sentit a la vostre vida, no us oblideu mai de donar-li sentit(s) a la seva. Però vaja, que no em feu cas, que jo no tinc ni idea de res. A vegades deliro i escric, per mi. No descarto d’aquí deu anys rellegint això amb dos xurumbeles: un morè amb ulls blaus, i una rosset amb una boca enorme. Què sabrem....Només, què gràcies papas. Sé que no sóc una nena per mai més. Però tinc la sort de ser-ho sempre per vosaltres.

The bosss