2017?

Aquest any el vaig començar trista. I així serà fins el dia que el meu cor decideixi que ja ha bategat prou. Vaig decidir que potser era millor acceptar l’ajuda que el sistema ens proposa quan creu que no estem amb l’estat d’ànim adequat. Vaig decidir parar per no escoltar-me. I per no escoltar. No vaig indagar en mi mateixa perquè ja ho he fet sempre; ni vaig trencar amb tot per retrobar-me perquè no crec que mai em trobi. Simplement em vaig poder permetre viure anant al cine un dimarts al matí i llegir sense que després hagués de fer cap ressenya. Vaig fer cas a la doctora i vaig anar a veure-la més que als meus propis pares. No perquè ella m’obligués, el meu cos m’ho demanava, i ja que no era xocolata...doncs li vaig fer cas. Ha estat un any estrany, estrany de collons. Sento que d’aquí uns anys el recordaré com un “espejismo”...segur que vaig viure el 2017? Doncs sí. I moltes coses. Moltes més bones. Perquè no hi ha res millor que no passi res, això ho hem après bé. Però aquest res ha estat una primavera amb un regal preciós, un estiu ple de rius, de gossos, d’amics, de mudances, de família, de bona vida, una tardor d’entrevistes, d’inicis, de noves i boniques rutines i un hivern fred al carrer i càlid al nostre sofà on mai falten pels per escalfar-nos. Com sempre, el millor reglal és mirar enrere i veure que encara fem. Els de sang i els que no. Sabem que l’any que ve també el començarem més enllà que per aquí, però em tranquil·litza pensar que m’espera la primavera, l’estiu i la tardor per fer fúting a Gavà, per sopar amb Dixits, Tabús o lo que surja, per Angüés amb riu, per passejos amb música, per bàsquet si em deixen i per converses que m’apropin a aquells que sento lluny.

Aquest any no faré un blog dient que el Nadal és una merda perquè ja ho he fet dos anys. I segueixo pensant exactament el mateix. El Nadal una puta merda. Però després hi ha fotos com aquesta. Angüés i LA SUDADERA. El Nadal és una merda  però les fotos...no.