"El nudo y la esperanza"

“Tener bastante en el momento en que se desmorona el universo. Que no te digan es inmediato. Aprender a convivir con tus demonios. Terminar, terminar mal haciendo solo el ruido justo…”

Ja he dit més d’un cop que les cançons emocionen quan creus que parlen de tu. I no t’emociones perquè el cantant t’ha estat espiant els últims anys i ha decidit fer-te una cançó, t’emociones perquè algú ha decidit posar la melodia i la lletra que necessites a allò que saps que tanta gent sent. I com ha he dit més d’un cop, gairebé mai parlaran de tu, ni del que t’ha passat, segurament no tindrà res a veure, però res, res, res. I això és el que fa gran la música, les lletres, les cançons. Les fas teves perquè et don la gana i perquè pots. Com un llibre, un poema, una pintura, una sèrie, una pel·lícula, un personatge. Busquem comparar-nos per no sentir-nos sols i quan resolem les metàfores hi ha una petita eufòria que ens convida a buscar-ne més. I ens tranquil·litza. Almenys a mi. La vida no és sempre tu, tu i tu, i quan comencis a ser tu, llavors ja veuràs que tu estaràs millor. Com dic sempre, tu ets tot allò que escoltes i t’emociones. Res més. O ets tot allò que has escoltat i ha provocat emoció...en els altres. Per això jo no sóc d’estils. El “Indie” i els cantautors m’agraden quan passejo als gossos i no vull veure els mateixos carrers cada dia, em concentro amb cada paraula trista que canten i sembla de veritat que m’hagi anat a un altre univers on només estic jo, el ipod i una veu greu que canta per mi. El “rock” me’l acostumo a posar quan vaig amb transport públic, em recorda quan tenia 14 o 15 i creia que només era respectable escoltar Marea, Extremo, La Fuga...no imaginava el dia que tingués cotxe propi. Impossible. Una part de mi encara ho creu: Visca Marea forever. Però a qui volem enganyar, el pop i el reggeton també sóc jo. M’encanta posar-me reggeton quan corro, quan faig bici, quan vaig amb cotxe...moltes lletres masclistes sí, com tota la nostre societat, però moltes lletres sexuals, que no és el mateix. I amics, per això triomfa. Els humans per molt que insistim no deixem de ser “animals”. I després estan les Orejas de van gogh, les Amarals, els Cantos del Loco, la meva Vanesa Martín, els Manels, els Amics de les arts i els Blaumuts, els Txarangos i Pegatines, els Barrios, els Fitos, el meu Jarabe i el meu Víctor Manuel. Som el que estimem i som el que hem escoltat i hem vist emoció. La meva banda sonora creix molt poc a poc. Em costa molt deixar d’escoltar el que em fa recordar, per això quan descobreixo qualsevol cançó i em veig traient el mòbil de la butxaca del meu abric verd podrit per veure qui la canta...sé que serà un dia important. Així de friki sóc...després me’n alegro de que encara em faci feliç petites coses com aquesta i a la vegada tan grans com és la punyetera música. Que què poc en sé...però com m’ajuda. El rap el deixo per quan em jubili, es massa seriós per un cap que ara necessita més melodies i menys realitats.  

“Te has ido y todos han prosperado…También hay quien te ha echado en falta. Te queda el nudo y la esperanza de que no sea en la garganta…”

VIVA SUECIA!!!!

Viva Angüés!!