Et somio constant

Avui m’he aixecat a les 5:25 i he tret als gossos, m’he rentat la cara però no m’he despertat. A les 6:25 m’he posat els auriculars perquè els 20 minuts caminant que tinc fins la botiga es fan llargs...i avorrits. M’he posat Txarango perquè avui tenia por d’escoltar Amarals, Viva Suecias o grups que em fan plorar...sigui el dia que sigui. Però jo ja sabia que no són els grups...Quan he arribat, ja hi havien alguns companys i han comentat entre riures la cara que portava, menys mal que a les 6:50 la culpa sempre la té la son. Menys mal. Jo els hi he dit que fins que no passen dues o tres hores no sóc persona, que no esperessin que parles gaire fins les 10. I així ha estat, he treballat més silenciosa de lo normal. He intentat no estar a caixa per no haver de creuar mirades més del que em tocava i he passat el matí pujant i baixant del magatzem...Per primera vegada he quadrat la caixa a 0, ni un cèntim amunt, ni a baix. Què raro he pensat, just avui. A les 14 m’he tornat a posar els auriculars i apa, Diagonal cap amunt, m’he comprat una tableta de Crunch i me l’he zampat sencera abans d’arribar a casa. Aquesta vegada he plorat tot el que m’ha donat la gana perquè només em veurien els gossos. M’he fet un bocata i he dormit 20 mintus, els he tret i a les 16 la psicòloga m’esperava. Ay la psicòloga...Ella no sabia quin dia era avui clar, li he dit ràpid, i li he dit que portava tot el dia repetint-me: Maria, tu pots, cap amunt, cap amunt...avui un dia com qualsevol altre, el dolor sempre està. Maria, tu pots. No dramatitzis, un dia més. Un dia més. Un dia més. Tot això amb la cara salada però amb la contenció de no voler fer un mar. I no l’he fet. He canviat de tema ràpid i ella m’ho ha permès. He parlat de quan treballa al McDonals, de quan em vaig independitzar, de lo important que ha estat el bàsquet per mi...De coses que sé que no em fan plorar. Ella em mirava sabent que buscava temes segurs, llunyans a tu...però no m’ha dit res. Al acabar la sessió, només m’ha dit: fins la setmana que ve, Maria. I quan m’he posat el casco, i he agafat la Gran Via només pensava en menjar-me un altre tableta de Crunch, però no ho he fet. He anat a fer bici al gimnàs, que com bons frikis ens hem apuntat com cada gener, amb la diferencia de que aquest té sauna i spa. He fet 35’ de spining, 10’ de sauna i 20’ de jacuzzi. M’he dutxat amb aigua cremant i quan he sortit crec que he tornat a néixer. He arribat a casa amb la por de que els gossos portàvem gairebé tot el dia sols i el desastre podia ser important, però no. M’esperaven impacients perquè els baixes a fer l’últim pipi del dia. I això hem fet. Ara estem els tres al sofà, veient el bàsquet i esperant al Luis. Un dia més. Un dia més amb una mica més de mal, perquè negar-ho. Però Maria, ho has fet. Has fet tot el que ahir vas pensar que volies fer. I ho has fet felicitant a cada segon del dia a l’estel que avui fa anys. Allà on estiguis, t’estimo i com diu Txarango: et somio constant.