En moments d'esperança

Som el que estimem. És igual si són pares o no. És igual si ens han portat dins o no. És igual si tenim el mateix nas, els mateixos ulls o les mateixes cames...o no. A mi m’agrada pensar com tu no perquè siguis el meu pare, sinó perquè t’estimo i perquè m’estimes. A mi m’agrada pensar que penso com tu no perquè siguis el meu pare, sinó perquè estimo amb la intenció que ho has fet tot. A mi m’agrada pensar que si alguna vegada hagués d’acompanyar a una altre persona a créixer en un món com aquest m’agradaria fer-ho lo més assemblant a com ho has fet tu, i no perquè siguis al meu pare, sinó perquè ho fas sense condicions. Ojalà tothom sabes que no som com els nostres pares per qüestions genètiques, i ojalà tots els pares sabessin que els seus fills no seran si abans ells no són. Tu no només has sigut sempre abans que nosaltres, sinó que a més ens has deixat ser. Segurament vam arribar com tots els fills: intentant donar sentit, obrint etapes, buscant equilibris, il·lusions i projectes. Gràcies per no haver-nos fet sentir mai així i haver-te convertit, almenys per mi, en moments d’esperança, en estones clares i de pau quan no sabia on trobar-me. Ojalà tothom no fos perquè toca i ho sigui quan ja no calgui. Gràcies per fer-ho amb consciencia i sense mandra, amb detall. No haurem sortit gaire bé si ens mesurem amb el que la societat espera de nosaltres, no descobrirem cap cura contra res, ni res que se li apropi, però estic segura que tu tampoc és el que buscaves. Valorem les petites coses, les més petites, i les més grans: com tenir-nos. Com tenir-te.

sent fill també has sigut el millor exemple. Gràcies per tant